Parlem amb.......... Guillermina Peiró
Aquest butlletí, que avui comencen tindrà una secció que és diu : Parlem amb...., i que en aquest primer número volia que fos amb Guillermina Peiró.
Guillermina Peiró i Olives na néixer a Mataró el 1924 i va anar a l’Escola Racionalista. En aquesta escola tingué com a mestres a Harmonia Dalmau i Germinal Esgleas entre d’altres.
Al final de la guerra, amb 14 anys anar a viure a Narbonne amb la seva mare i els seus germans. A Paris va patir juntament amb la seva família, la Segona Guerra Mundial.
El 1945 va tornar a Catalunya i va treballar a la Cooperativa de Vidre. Es va mantenir sempre en contacte amb la CNT, fent d’enllaç, recollint diners per als presos i portant menjar a la Model. Va tenir també una participació activa durant el franquisme en diferents accions.
Guillermina Peiró te la Distinció Omnium de l’any 2.006.
Va ser reconeguda amb la medalla President Macià, que va rebre de mans del President de la Generalitat, en reconeixement a la dedicació, constància i esperit d’iniciativa en l’actuació laboral .
Estic davant de la Guillermina Peiró, ella em porta directament als records de la seva infància. Era el carrer Llauder dels anys 50. La meva mare tenia 7o 8 anys més que la Guillermina, però crec que eren bones veïnes i s’apreciaven força.
La Guillermina és una persona propera i entranyable, que sempre té les portes obertes de casa seva a tothom, que conserva tots els seus records intactes i que mai ha patit " amnèsia " per recordar la república, la guerra i la dura postguerra, sempre està disposada a parlar del seu pare, i de Catalunya. Exerceix de catalana sense complexes i que en aquests moments és molt d’agrair, ja que fàcilment et retreuen " la crosta catalana, només per intentar ser català normalment com altres siguin d’on siguin amb normalitat".
Parlem del seu pare el Sr. Joan Peiró, de la seva infància i de l’exili.
El meu pare sempre estava fora de propaganda, o a la presó, però quan estava amb nosaltres era un pare admirable i afectuós, jo vaig poder gaudir mot poc del meu pare perquè quan el van matar jo tenia 16 anys. Dels meus pares tinc un record immillorable encara que jo hagués volgut que el meu pare fos mes egoista, però els seus ideals eren la seva vida.
Quan el van agafar, jo estava a la zona lliure, i la meva germana a la zona ocupada, i sabíem que si claudicava era la seva mort, ell era un home molt recta, i també sabíem que si el portaven a Espanya, no claudicaria i no va claudicar
Primer el van portar a Madrid al T.O.P. i després de Madrid a València, i es va trobar uns de Mataró que li van preguntar on havia deixat les dents, i el meu pare va contestar que les anessin a buscar al T.O.P, allà li havien donat una pallissa, però ell va continuar amb les seves conviccions i si s’hagués acovardit y hagués claudicat, ell mateix s’hauria mort.
A mi m` han ofert moltes coses, però no les he acceptat, perquè en això soc com ell i per fer el ridícul he preferit quedar-me enrere. Sempre he lluitat, he lluitat perquè hi crec, a l’any 51 ja estava en les vagues del tramvia, però mai ho he fet perquè m’ho agraeixin.
Tornant al meu pare, ell hagués pogut estar molt amunt, però no va voler perquè era molt recta i integra.
La meva mare era igual, ells es van casar molt joves, amb 16 i 17 anys i no sabien llegir ni escriure, riu ten d’en Romeo i Julieta, només tenien ulls l’un per l’altre, allà on anava el meu pare, anava la meva mare, a tot arreu, tan a coses normals com a actes oficials, sempre la volia al seu costat. Ara, si tenia que renunciar als seus principis, per aquí no passava pas.
Malgrat tot, la meva mare era molt feliç, en la única cosa en que no pensaven igual era en els seus ideals, la meva mare era molt catòlica, i el meu pare gens, però es respectaven mútuament i s’estimaven molt.
La meva mare sempre portava unes medalles penjades al coll , i quan vam estar a Narbonne vaig veure que no les duia, i quan li vaig preguntar el perquè, em va dir que ella tenia un Deu i li havien mort. No va voler saber res mes de a l’església perquè pensava que en aquells moments tan dus, el Deu en el que ella creia, la església li va matar amb el seu comportament.
Quan vam tornar a Mataró, el 28 de octubre de 1945 estava malalta, i el metge ens va dir que era un cadàver. El 22 de gener de 1946 ja era morta, va durar molt poc, però ja sabíem que la veníem a enterrar. Nosaltres pensàvem tornar a França, però a Girona ens van prendre el passaport i no vam poder marxar, veient-nos obligats a quedar-nos aquí.
Jo venia de França que tenia un ambient més lliure, i quan vaig arribar aquí va ser terrible, perquè l’ambient que es respirava era de dictadura.
L’exili va ser molt dur. Vam estar tres dies tirats com bèsties perquè no obrien la frontera, i encara venien els alemanys a metrallar-nos. Un dia hi havia una senyora al meu costat que plorava i donava de mamar a una criatura, jo li vaig dir que no plores, que ja la obririen la frontera, i hem va contestar, ai nena si jo no ploro per això, ploro perquè aquell nen que veus mort allà és el meu fill, i aquella dona que està al seu costat, es la mare d’aquest nen que dono de mamar. Aquella escena no la he pogut oblidar mai i de vegades encara la somnio.
A le Pertus ens van separar als homes de les dones, vam pujar a un camió, plovia i no hi havia capota i ens van mullar molt. Desprès ens van pujar a un tren en el que vam voltar uns quants dies per frança. No ens deixaven baixar, i si trèiem el cap ens deien “ ale, ale " i ens feien tornar a entrar-lo cap dins, però s’ha de pensar que eren 500.000 persones que van entrar, i no podien fer mes. Vam entrat el gener del 39 i pel setembre del 39 ja hi havia la segona guerra mundial.
Al final vam tenir la sort de caure en un refugi socialista, i vam estar bé. Després vam anar a Narbonne, i vam estar molt ben tractats. Si allà parlaves del meu pare que era molt reconegut et tractaven el millor que podien.
Era dur, però jo llavors era jove, i ho aguantava tot. Però el cop més fort va ser quan em van cridar de la comissaria d’estrangers i ens van dir un tal " Sr. Cruzate ", que havien afusellat al meu pare ,allò va ser horrorós i no se com vaig aguantar-ho, però encara vaig tenir forces per dir-li que li exigia que em fes 7 copies d’aquell paper perquè jo tenia 7 germans i en volia un per a cada una. L’explicació de que ho aguantés, és perquè era forta i jove, i em vaig integrar depressa a França fent forces amistats.
Un dia sortint del cine em vaig trobar una patrulla de la SS. i em van dir petita francesa on vas tan maca com ets, però em vaig dirigir a casa de l’amo on treballava i vaig trucar a la porta, em va dir que passa Mimi, i quan els va veure, els hi va dir “ així voleu guanyar-vos al poble francès amb aquest comportament?” no et pots imaginar el pànic que vaig passar, per descomptat que em va acompanyar a casa.
Quins records té del carrer Llauder dels anys 40 i 50 ? .
Molt i bons, vaig anar-hi de casada, aquella gent era entranyable. A casa meva era a casa de tots els nanos del carrer. La gent s’ajudava més que ara, no hi havia guarderies, però tota la canalla del carrer Llauder venia a casa. Era un carrer compost quasi tots per gent catalana de la classe treballadora i molt bona gent.
Que pensa de la Catalunya actual, on anem els catalans.?
Anem endarrere, sembla que es tingui interés en que Catalunya vagi cada vegada més endarrere.
La publicació de les dades Fiscals de Catalunya ara es retarda al 15 de juliol, sembla que això sigui una cosa programada perquè Catalunya vagi endarrere, no entenc la política que estan
fent el govern, però no solament ells, i que em perdonin els 23 anys del govern Pujol, com s’entén que un país deixi que les seves indústries se’n vagin. Es torna al capitalisme pur i al 1800.
Els catalans de les pedres en fem pans, i això no agrada. També penso que arribarà un dia que si això segueix així, la seguretat social farà fallida, i llavors si que anirem endarrere.
També voldria dir que la gent que va venir de fora en els anys 50 i 60, han prosperat i han millorat molt, espero que tinguin reconeixement pel poble que els va acollir. Perquè aquell poble també estava composat de molts treballadors com ells en una gran majoria, que també ho havien passat o ho passaven malament.
¿ Que pensa de les 65 hores que s’està parlant en el Parlament Europeu ?
Es torna enrere, les 8 hores que van costar tanta sang, es poder perdre fàcilment.
Tornarem al segle XIX, quan aquelles dones van morir cremades a Chicago, aquestes 8 hores van costar molta sang perquè ara tornem enrere tan fàcilment.
Que opina de la recuperació de la memòria històrica ?
Hi ha molta gent que podria parlar-ne i no en parla, no sé perquè. Jo he anat al Institut Damià Campeny i al Satorras, a parlar-ne als joves perquè coneguin el que va passar.
El que va passar, no es pot oblidar. Voldria poder esborrar de l’història les burrades que nosaltres vam fer, però els altres van estar 40 anys firmant sentencies de mort, per una idea diferent a la imperant podies acabar amb una sentència de pena de mort.
També s’ha de comprendre que el poble català va estar molts anys supeditat a la jerarquia eclesiàstica, i quan va arribar el moment de poder venjar-se, ( que no ho tenien d’haver fet mai) uns quants ho van fer, i allò era desprestigiar la nostra revolució, Nosaltres dèiem que allò no s' havia de fer. Precisament el meu pare va ajudar a moltes persones a salvar-se d' aquelles barbaritats, i mira el que li va passar. De totes maneres, penso que s´ ha de explicar tot. Els historiadors n’han de parlar. Nosaltres en tenim la experiència, però els historiadors n’han de parlar.
Gràcies Guillermina per ser així, i per aquesta oportunitat de entrevistar-la, i per la seva col.laboració .
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
APUNTA’T I PARTICIPA EN FER MILLOR EL CENTRE – EIXAMPLE.
L’Associació de Veïns fa una crida a tots els ciutadans de Mataró centre per a que s’animin en la tasca de fer un veïnat millor i més adient a les nostres inquietuds i necessitats.
Per una quota anual de 7,50 euros, aquesta Associació et pot oferir tot això :
· - L’assessorament desinteressat i amb l’experiència de la seva Junta i la resta de col·laboradors.
· - Sentir les queixes i reivindicacions dels veïns i recolzar-les, si es veu adient, davant de l’Ajuntament.
· - Utilització dels espais socials dels que disposem, per a fer-hi reunions i assemblees amb o sense la presència de l’Associació.
· - Tots els dimarts, de 6 de la tarda a 10 de la nit, podràs fer les consultes que desitgis, a la seu de l’Associació, de qualsevol conflicte veïnal que tinguis.
· - Tens a disposició un número de telèfon, fax i correu electrònic a qualsevol hora. A més a més, d’un blog on podràs posar les teves opinions sobre aquells aspectes que mereixin l’atenció de la ciutadania. La Junta, també, ho fa servir per a donar tot tipus d’informació al veïnat.
· - Un full informatiu editat de manera periòdica, on intentarem explicar la realitat veïnal de la Ciutat a tots els socis.
· - Accés i participació a cursos, cursets i les diferents activitats culturals i d’esbarjo que realitza cada any.
· - Un apartat dintre del Full Informatiu La veu del Soci on podràs exposar les teves manifestacions per escrit.
· - Poder realitzar una primera consulta gratuïta a un despatx d´advocats sobre qualsevol conflicte o contenciós que tinguem en la nostra comunitat.
· - Rebre informació periòdica de les activitats de formació, lúdiques i festives de l’Associació a través del blog, correu i altres mitjans de comunicació. Participar, amb totes les avantatges que suposa, a les activitats de la Federació d’Associacions de Veïns de Mataró ( FAVM )
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
LES TRANSFORMACIONS URBANES A MATARÓ CENTRE
El centre de Mataró està en procés de canvi i transformació, poc a poc l’embelliment dels nostres carrers va sent una realitat, unes vegades per les reivindicacions dels veïns, altres per l’actuació planificada del govern municipal.
El Consell Territorial del Centre- Eixample- Havana, informa puntualment, de totes les actuacions, i en ell els veïns a títol propi i les AAVV de Mataró – Centre i de l’Havana fan arribar els suggeriments de millora a les propostes municipals, podem dir que les relacions són cordials i fluïdes.
Vint carrers del centre en els propers anys (2008 /2011) al marge de la Ronda Barceló i el sector del “Corte Inglés” es veuran afectats. Tot això comportarà problemes de mobilitat i els més greus es donaran quan es desmunti la fàbrica de Can Fàbregas. Caldrà estar atents.
Totes aquestes transformacions no ens enlluernen, ans el contrari ens preocupen, doncs no tenim clar quin és el model de ciutat d’aquest Govern, ni tampoc entenem massa el per què d’actuacions fetes a trams, com és el cas de la Riera, o del carrer Balmes .
Consell de Mobilitat
En la darrera reunió del Consell de Mobilitat la nostra associació va presentar la proposta de creació de pàrkings dissuasius a les entrades de la ciutat, amb la finalitat d’evitar els col·lapses de trànsit que tant sovint es produeixen. Aquestes zones d’estacionament lliure estarien connectades amb el centre, per una flota de microbusos que traslladarien a la població al centre.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada