Camí del Nord

La pica del Canigó es troba a 2º 27’ 21” longitud est, línia imaginària que parteix Mataró en dos, passa per les Cinc Sènies (zona agrícola de Mataró) i trepitja la desembocadura de la Riera de Valldeix o Sant Simó a la Mediterrània.

A l’igual que naltres en la vida, aquesta ruta busca imperiosament el Nord.

I no només el Nord geogràfic, que el trobem esperant-nos a la pica del Canigó. També busca en el Nord aquella part de la nostra identitat que fou retallada més de tres segles fa amb el Tractat dels Pirineus. En aquesta ruta retrobem el Nord contínuament, unint el mar amb l’alta muntanya, coneixent la nostra terra pam a pam, la nostra història, els nostres costums i llegendes, gaudint de la natura, la gent i dels secrets o aspectes poc coneguts d’aquest país. Com a valor afegit I més enllà de les característiques pròpies de la ruta, el camí del Nord o del Canigó connecta amb un reguitzell de Grs I camins que permeten infinitat de recorreguts transversals per Catalunya.

Accidents geogràfics, naturals o provocats per la mà de l’home, com també diversos centres d’interés o necessitats més humanes com l’avituallament i pernoctació, fa que la ruta es desvii lleugerament i temporal d’aquesta línia imaginària, retrobant-la tot seguit. Els embassaments de Sau i Susqueda, domesticació per l’home del riu Ter, són els que provoquen el giravolt més significatiu en tota la travessa.

Mataró, inici de la ruta, ens permet amarar-nos d’aigua de la Mediterrània. Travessem el Maresme, el Vallès, La Selva, La Garrotxa, el Ripollès, el Vallespir i el Conflent, arribant al Canigó i Prada de Conflent poc més de nou dies després d’haver partit.

Ho fem per les planes, els rius, les muntanyes i les valls que identifiquen la nostra terra. Les varietats geològiques, de flora i fauna es fan presents a cada revolt del camí.De les humanes, malgrat que en regressió, afortunadament encara en queden.

Més que qualsevol altre indret, el Canigó és un dels signes d’identitat més clars i inequívocs dels països catalans. El paper que ha jugat històricament, des del punt de vista social, econòmic, polític, literari i llegendari i la influència que exerceix a la hora de configurar els vents i l’orografia de la nostra terra, l’han convertit en una de les poques muntanyes que uneix més que separa, que tothom se sent seva i alhora comparteix. És, en tots els aspectes, el Nord de la ruta.

Els camins que perfilen la ruta són sovint trossos d’història. L’activitat humana al llarg dels anys ha anat creant camins per trencar l’aillament de grans o petits nuclis habitats, els camins rals, la majoria d’ells avui pràcticament oblidats degut a la premura del temps i a les grans i ràpides (i molt rentables per uns pocs) vies de comunicació. La ruta però recupera aquests vells camins que acostaven els pobles, testimonis d’activitats i oficis desapareguts com els carboners, treballadors del bosc, talladors de pedra, minaires o homes de ferro i portadores, homes de gel, traginers, moliners, ferrers, guaridores, segadors, pastors i transhumants …

Camins que, a trossos o en la seva totalitat, molt a l’antiguitat, foren utilitzats per acostar-se a la fi del món conegut (Fisterra), rebatejat i apropiat posteriorment per l’església com a camí de Santiago.

Pels mateixos camins per on Bernat Tallaferro, immortalitzat per Jacint Verdaguer en el seu poema Canigó, menyspreat o ignorat per molts historiadors (a l’igual que els comtes de Cerdanya) en el paper de configurar la Catalunya de fa mil anys, i qui tenia sota les seves ordres al mateix comte de Barcelona, marcà i defensà la que avui s’anomena Catalunya originària.

Camins trepitjats per les successives ones migratòries, com les dels segles XVI I XVII, buscant una millor vida o l’única possible, de les quals no es valorava la tinença o no de papers sinó els valors que aportaven on es recullien I arrelaven.

Camins d’imperis, de bandolers, de bruixes i bruixots, follets i dones d’aigua, de llegendes, d’esperança, d’exili i de supervivència.

Fa poc més de seixanta anys aquests vells camins foren testimonis d’una frenètica activitat. Centenars de milers de lluitadors per la llibertat, en un hivern rigurós, confiaren en ells per seguir vivint i defensant el poc o molt que s’emportaven o els quedava.

Només pel coll de Malrem, entre Beget i La Menera, més de 5 000 exiliats creuaren a peu aquesta via entre finals del gener i començaments del febrer de 1939 per conservar la seva integritat. Molts altres, poc després, també ho feren per seguir lluitant o, simplement, per sobreviure.

El camí del Nord o del Canigó és la suma de tots aquests camins, molts d’ells recuperats gràcies a la configuració d’aquesta ruta. Només esperen que els tornem a descubrir i utilitzar, guardant-els-hi el lloc que es merèixen a la nostra vida i a la nostra història.

Marxaires Mataró-Canigó.


Amics del Camí del Nord

http://www.camidelnord.org/


Cada any milers de pobles d’arreu del país encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la Flama del Canigó en el marc d’un procés força ritualitzat que s'inicia el cap de setmana anterior a la nit de la revetlla amb una trobada al peu del Canigó.

L'origen de la Flama del Canigó

La Flama del Canigó és el foc amb el que s'encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan d'arreu del país. La flama és tot l'any a la cuina del Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà. Cada any el 22 de juny el foc surt del Castellet per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d'allà repartir-lo per totes les terres catalanes.

La idea va néixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d'Artés de Tec (el Vallespir) que inspirat pel poema de Verdaguer "Canigó" va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó (2.784 metres). El costum encendre les fogueres de Sant Joan amb la flama del foc que s'encenia al Canigó es va popularitzar molt a la Catalunya Nord, gràcies a Tradicions i Costums i el Cercle de Joves de Perpinyà, dues entitats que promocionaren la celebració. L'any 1966 la iniciativa va travessar, clandestinament, la frontera entre l'estat francès i l'espanyol i va començar a estendre's pel Principat. Des d'aleshores s'ha anat estenent a tots els territoris del país fins al punt que avui sób poques les ciutats i barris que no encenen la seva foguera amb la Flama del Canigó.

Un ritus d'unió comunitària

Perquè aquest ritus sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d’arreu del país es troben al Refugi de Cortalets, al peu del Canigó. Arriben dissabte a la nit i acampen amb tendes pels volts del refugi. L’endemà diumenge al matí acompliran el primer ritual de la Flama de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble, barri o hort. Les teies, branques, torxes o branques estan lligats amb una cinta que porta el nom del poble d'on provenen i alguns duen dibuixos fets per nens i escrits dedicats a la festa. Tots els feixos de llenya es deixen apilats sobre la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya fins el dia 22 de juny.

Aquell dia tres joves excursionistes de l’entitat organitzadora de la jornada, el Cercle de Joves de Perpinyà, agafen el foc que hi ha encès al Castellet de Perpinyà, el posen dins una urna que conté una flama i pujen fins al cim del Canigó acompanyats per diverses persones, on passaran tota la nit vetllant perquè la flama no s’apagui. A mitjanit, les dotze hores i un minut del dia 23 els primers grups surten de dalt el cim i comencen a baixar per distribuir la Flama. Durant tot el matí del dia 23 de juny centenars de persones vingudes de diferents llocs pujen al Canigó per agafar el foc que portaran als seus respectius pobles i amb el qual s’encendrà la foguera.

La Flama es reparteix pels pobles mitjançant una llarga cadena de relleus, que van distribuint el foc amb tots els mitjans possible -a peu, amb bicicleta, amb cotxe i fins i tot a cavall- i és rebuda a cada vila per les autoritats locals. Es calcula que amb la Flama del Canigó s'encenen unes 30.000 fogueres.